Definició
Origen de la paraula espardenya: d'espart a espadrille
D'on ve la paraula espardenya segons Coromines: espart, espartenya, espardenyer el 1311, i com va passar al francès espadrille i al basc espartin.
Actualitzat el
Espardenya ve d'espart, la planta amb què es feien cordes, cabassos i soles, i que en llatí es deia spartum. Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines (DECat, volum III, pàgina 619), la forma espardenya ja apareix el 1317 i ha estat sempre la dominant en la història de la llengua.
La família d'espart
Coromines explica que el grec spártos no ve del verb «sembrar» (l'espart no se sembra), sinó que està emparentat amb mots que volen dir «espiral», «corda» i «teixit». Grecs i romans van donar el nom d'una planta semblant a la ginesta a l'espart, planta nativa d'Hispània. Com que l'espart no creix fora de la península, la paraula només s'ha conservat per herència en català, castellà i portuguès.
D'espart en surten molts derivats, amb les dates que en dóna el DECat:
| Mot | Primera data o ús |
|---|---|
| espardenyer | 1311, al Rosselló |
| espardenya | 1317 |
| esparteria | 1449 |
| esparter | 1454 |
| espartenya | Eiximenis; viva a la Ribagorça, la Llitera, el Baix Segre, Gandesa i el Matarranya |
Espartenya o espardenya?
La forma amb t, espartenya («calçat d'espart»), és la que s'esperaria. Eiximenis ja la fa servir, i Coromines la va sentir encara a Taüll el 1953 i en altres llocs de la Ribagorça. D'aquí, diu, devien venir el murcià i l'andalús esparteñas.
Però la forma que s'ha imposat és amb d: espardenya. Coromines descarta que sigui una pronúncia mossàrab, perquè la d és present a tot el territori i al Rosselló des del 1311. L'explica com un derivat analògic una mica tardà, a partir dels molts mots acabats en -ard, quan la -d final ja s'havia ensordit.
Les primeres frases
El DECat cita alguns dels primers usos:
- Al Consolat de Mar, les sperdenyes apareixen entre el que han de rebre els guardians, en una de les parts menys antigues de l'obra.
- Un document del 1317 parla d'una «sàrria d'espardenyes».
- El 1507, un diccionari llatí tradueix espardenya per solea spartea.
- Onofre Pou distingeix les «espardenyes de espart o de cànem».
- Una cançó popular recollida a Argentona parla de mossos que «porten espardenya, beta fins al jonoll».
Les llengües veïnes
| Llengua | Forma | Data o lloc, segons Coromines |
|---|---|---|
| Occità | espardenha, espartenha | Segle XIV; espartenha al gascó pirinenc, sobretot a l'Aran |
| Francès | espardille | 1752 |
| Francès | espadrille | 1841 |
| Basc | espartin | Zuberoa, Baixa Navarra, Baztan i Roncal; probablement a través del gascó |
| Portuguès antic | espartenhas | Un sol cas, del 1781, segurament manllevat |
Atenció a una discrepància: la Viquipèdia diu que espadrille està documentat el 1793; Coromines dóna el 1841. Us donem les dues dates.
Coromines afegeix que, de sempre, l'espardenya «ha constat com a calçat típic de la gent catalana», i ho il·lustra amb un passatge de Frederic Mistral a Nerto, on una colla calçada amb espardenyes parla «en catalan».
Com es diu en altres llengües
- Castellà: alpargata.
- Basc: espartin, espartina; la Viquipèdia en basc també recull abarketa i apreta.
- Francès: espadrille.
Per a la història de l'objecte, més enllà de la paraula, vegeu història de l'espardenya. La versió basca de la paraula té la seva pròpia història a espardenyes de Mauleó.
Preguntes freqüents
D'on ve la paraula espardenya?
D'espart, la planta amb què es feien cordes i soles, que ve del llatí spartum. Coromines documenta espardenyes el 1317.
Per què espardenya té una d i no una t?
Coromines ho explica com una formació analògica una mica tardana, a partir dels mots acabats en -ard, i descarta que sigui una pronúncia mossàrab.
La paraula francesa espadrille ve del català?
Segons Coromines, el francès la va prendre, alterada, de l'occità: espardille el 1752 i espadrille el 1841.
Fonts
Pàgines consultades per a aquest article: